Presentació

Hola a tothom.

Em dic Pau i vaig nèixer emprenyat. Tendeixo a l’amargament, la depresió, la ràbia i, de retruc, a l’aïllament ( forçat o voluntari, mai ho he sapigut ). Tot sempre dins uns límits tolerables, però lo suficient com per, de tant en tant, fer-me patir a mi i als meus.

Fa molt temps vaig descobrir que la millor cura per a aquesta malaltia és la música.  Crec que escoltar bona música en el moment adequat fa raonar millor i canviar els estats d’ànim i, per tant, millora exponencialment la qualitat de vida.

Però, de vegades, un ha de resoldre els problemes ell mateix, activament, per tal de sentir-se completament realitzat.

Així, vaig provar d’escriure cançons, poesies, versos, digues-n’hi com vulguis… Però no tinc la capacitat creativa necessària i tinc la ment massa dispersa com per concentrar tant en tan poc. Per mi, els lletristes de cançons que aconsegueixen fer això, són superdotats.

Necessitava una altra via d’alleujament.

També vaig provar ( i segueixo provant, suposo ) de fer música jo mateix però, entre altres entrebancs, li tinc massa respecte i sovint sento que el que faig no és prou digne.

Tampoc serveix del tot.

Uns anys després he vist com, després de mantenir converses sobre temes o situacions que m’afecten, ja sigui amb altri o amb mi mateix, els efectes de la meva disfunció mental remeten. Com que no sempre tens algú al teu costat amb qui poder fer això i parlar amb un mateix és avorrit i malaltís, he pensat que escriure pot ser una bona solució.

D’altra banda, els últims mesos, a més dels molestos estats anímics que m’han anat acompanyant sempre, s’hi ha sumat la sensació que em passa la vida pel davant i no me n’adono. No és el fet de tenir 28 anys el que m’angoixa. El que em toca els collons és que em fa la impresió que fa 4 dies, i no 4 anys, que en tenia 24.

Amb tot això, a més d’alguna empenta de tercers, he decidit començar a escriure en aquest bloc. Crec que és possible que em serveixi per dues coses. Per ordre d’importància:

1: Com a teràpia psicològica.

2: Per tenir la sensació que faig alguna cosa més que menjar, pixar, cagar i dormir.

Així, això no serà mai cap exercici d’estil ni cap pamflet dogmatitzador ni res semblant. És simplement una manera d’abocar merda que em ronda pel cap, pel broc gros i sense cap altre intenció que fer-me sentir millor. Que fer-me sentir en pau. O en Pau.

Si el voleu llegir, hi esteu convidats.

Bona nit.