És Impossible

Catalunya no serà independent. És impossible.

Un procés d’aquesta magnitud requereix un esforç comú, unidireccional i socialment integrador molt complicat. Pocs països serien capaços de materialitzar-lo. Es necessita una població molt polititzada i compromesa i una democràcia madura.

Però, a més, en el cas de Catalunya hi hem de sumar a aquest esforç un moviment insurreccionista degut a la vomitiva, furibunda i aquesta sí, unitària, reacció de la “democràcia parlamentària” espanyola i catalana.

És a dir, un poble profundament classista i reaccionari com el català, ha de passar de la nit al dia del peix al cove a cremar totes les naus.

Contextualitzem: Duran i Lleida, Bestiari Ilustrat, Barça-Alavés un dimarts en prime time.

És impossible.

Analitzem-ho, som:

  • Un poble racista, però majoritàriament descendent d’immigrants.
  • Una societat fracturada per circumstàncies externes però on les classes mitja i alta culpen als vagos, als pobres i als negres ( com tothom sap, motors econòmics de les societats occidentals ) d’un 25% d’atur i d’un mercat laboral que sembla ideat per Paquirrín i Belén Esteban en una nit boja de bingo i cocaïna.
  • Membres d’una societat civil que suporta una classe política podrida per l’amiguisme i la corrupció més tercermundista que tornarà a votar CiU per donar-li la majoria absolutíssima.

No anem bé, desperteu:

L’única classe que bloqueja les nostres aspiracions com a societat i la nostra realització personal és la classe político-financera ( encara creieu que no en són una de sola? ).

No fa ni 2 mesos hi va haver una manifestació ( a la qual, us haig de dir, per tal que em serveixi de penediment i, espero, de redempció, no hi vaig acudir ) amb un crit unànim i unificador on hi van ser presents membres de totes les classes socials i de diverses ideologies de la societat catalana que ha posat cap per avall tot l’entramat polític ja no català i espanyol, sinó mundial.

Aprenem-ne i concluim:

  1. O tots junts, o tots sols.
  2. O amb dos collons, o a casa.
  3. O canviem, o fracassarem.

Qui vulgui veure en aquest text un exercici de bonisme integrador chupiguai votoICV, s’equivoca.

Em costaria molt anomenar algú més individualista, egocèntric i misàntrop que jo. Jo, simplement, he entès que estic adherit, com ho està una mosqueta merdosa a una teranyina llefiscosa, a un col·lectiu i, per tant, només avançaré quan ell avanci.

Qui vulgui veure en aquest text una voluntat esquerranitzadora, també s’equivoca.

Qui em coneix ja sap de quin peu calço, però no és aquest el context ni l’objectiu del text, sinó fer veure que, si hem de ser una societat classista, racista, religiosa, violenta, excloent i dividida els membres de la qual s’incriminen i es culpabilitzen entre si, almenys que això sigui voluntat d’una majoria del col·lectiu que la vol formar, sense intromissions de pàrasits xuclasangs que voleien al seu voltant.

Ara bé, espero que us adoneu que si formeu part d’una societat com aquesta, no viureu mai tranquils.

Somieu amb els angelets.

P.D:

Mentre escrivia això he escoltat una cançó boníssima que trobo molt adient per l’ocasió.

Disfruteu-la, per exemple, aquí.

La web, genial.

Get it on.

Presentació

Hola a tothom.

Em dic Pau i vaig nèixer emprenyat. Tendeixo a l’amargament, la depresió, la ràbia i, de retruc, a l’aïllament ( forçat o voluntari, mai ho he sapigut ). Tot sempre dins uns límits tolerables, però lo suficient com per, de tant en tant, fer-me patir a mi i als meus.

Fa molt temps vaig descobrir que la millor cura per a aquesta malaltia és la música.  Crec que escoltar bona música en el moment adequat fa raonar millor i canviar els estats d’ànim i, per tant, millora exponencialment la qualitat de vida.

Però, de vegades, un ha de resoldre els problemes ell mateix, activament, per tal de sentir-se completament realitzat.

Així, vaig provar d’escriure cançons, poesies, versos, digues-n’hi com vulguis… Però no tinc la capacitat creativa necessària i tinc la ment massa dispersa com per concentrar tant en tan poc. Per mi, els lletristes de cançons que aconsegueixen fer això, són superdotats.

Necessitava una altra via d’alleujament.

També vaig provar ( i segueixo provant, suposo ) de fer música jo mateix però, entre altres entrebancs, li tinc massa respecte i sovint sento que el que faig no és prou digne.

Tampoc serveix del tot.

Uns anys després he vist com, després de mantenir converses sobre temes o situacions que m’afecten, ja sigui amb altri o amb mi mateix, els efectes de la meva disfunció mental remeten. Com que no sempre tens algú al teu costat amb qui poder fer això i parlar amb un mateix és avorrit i malaltís, he pensat que escriure pot ser una bona solució.

D’altra banda, els últims mesos, a més dels molestos estats anímics que m’han anat acompanyant sempre, s’hi ha sumat la sensació que em passa la vida pel davant i no me n’adono. No és el fet de tenir 28 anys el que m’angoixa. El que em toca els collons és que em fa la impresió que fa 4 dies, i no 4 anys, que en tenia 24.

Amb tot això, a més d’alguna empenta de tercers, he decidit començar a escriure en aquest bloc. Crec que és possible que em serveixi per dues coses. Per ordre d’importància:

1: Com a teràpia psicològica.

2: Per tenir la sensació que faig alguna cosa més que menjar, pixar, cagar i dormir.

Així, això no serà mai cap exercici d’estil ni cap pamflet dogmatitzador ni res semblant. És simplement una manera d’abocar merda que em ronda pel cap, pel broc gros i sense cap altre intenció que fer-me sentir millor. Que fer-me sentir en pau. O en Pau.

Si el voleu llegir, hi esteu convidats.

Bona nit.